COLORACIONS
El Ca Mè és per sobre de tot una raça funcional, com ho han estat fins a temps recents totes les races de cans, que convivien amb l’home per aportar-li un profit. Per això la coloració del pelatge és un factor secundari, ja que aquest no té cap influència en el resultat de la feina que ha de fer un ca d’aquesta raça. Precisament perquè aquests cans no han estat mai seleccionats pel tipus de color, ens trobam amb un ventall ampli de colors.
Aquesta
riquesa de color, com qualsevol altra senya morfològica, ve emparada per l’expressió
genètica. Per això cap individu pot transmetre una característica que ell
no porti, encara que sigui de manera recessiva. Per aclarir les composicions
genètiques de les diferents tonalitats, les herències i interpretar
resultats, fem una anàlisi de la transmissió genètica del color a la raça
del ca Mè.
Els
aspectes que s’estudiaran, són els gens que defineixen el color i estan
regits per genètica qualitativa. Aquests estan integrats dins diferents
sèries que defineixen el següent, l’extensió del color, la coloració
pròpiament dita i la presència o absència del foc.
Extensió
de la coloració.
La
presència de clapes blanques és molt freqüent en el Ca Mè. Aquesta
presència ve determinada per l’actuació de la sèrie “S” anomenada “Self”,
que a més del gen nominal té tres al·lels mutants. Aquests tres mutants
expressen taques blanques sobre el color de fons, i els diferencia la
quantitat de blanc que tenen.
El
primitiu “SS”, expressa
coloració completa, en el cas del Ca Mè, animals negres, marrons, taronges o
llimones sencers.
Per
ordre de menys a més blanc, i també per ordre de dominància, encara que
aquesta és incompleta, el primer es el “Tacat Irlandès”, representat pel
símbol “si".
En aquest cas les taques blanques varien des d’alguns punts de les cames,
pit, morro, fins a un estret anell voltant el coll o espatlles.
El
segon és el “Tacat Piu”, representat pel símbol “sp”,
el blanc és més estès agafant part del cap i cos, extremitats i coa.
L’altre
tipus és el “Tacat hiperexpressat”, aquest produeix la màxima quantitat
de blanc, deixant el color de base com a minoritari. Aquest es representa pel
símbol “sro”.
Es
molt comú en el ca Mè que les superfícies tacades de blanc estiguin
colorajades amb petits puntets de color a manera de pigues.
Aquest motejat es denomina genèticament “Ticking” i és produït
per un gen dominant “T”.
El pigat està absent en el moment de néixer, i apareix al cap d’un parell de setmanes, a la primera muda de pèl. L’expressió és molt variable, des d’uns pocs punts fins a quasi tocar-se.
Coloració
pròpiament dita.
El color del Ca Mè determinat per l’actuació de dues sèries al·lèliques representades per les lletres majúscules “B” i “E”.
A
la sèrie “B”, el gen dominant B
representa el color més fosc (negre) i b,
que es el recessiu, el color més clar (marró).
La
sèrie “E” confirma o modifica els caràcters expressats per la sèrie
precedent. Així, E és el
dominant i la seva presència confirma que el ca serà negre o marró, mentre
que el recessiu e provoca la
no confirmació, modificant allò expressat en l’altra sèrie. D’aquesta
manera, amb e, el ca negre es
converteix en taronja, i el ca marró es converteix en llimona.
Amb
el vist fins ara podem saber quina és la composició genètica possible de
cada color:
-
Color negre: han de tenir
obligatòriament un B i un E, independentment dels altres dos, ja que són dominants. Les
expressions genètiques d’un negre poden ser, BBEE, BBEe, BbEE, BbEe.
-
Color marró: han de
tenir com invariables bb i un E. Les expressions genètiques poden ser: bbEE i bbEe.
-
Color taronja: han de
tenir com invariables un B i ee. Les expressions genètiques poden ser: BBee
i Bbee.
-
Color llimona: l’única
expressió genètica possible al tractar-se dels recessius e
i b, es la bbee.
Es
pot veure, que mentre en uns casos l’identitat entre fenotip (característiques
visibles) i genotip (expressió genètica) és total, en altres no, podent
transmetre a la descendència colors que ell no presenta exteriorment per
estar tapats per un dominant.
Particularitat
del foc.
Sobre els colors abans descrits, s’hi pot trobar una particularitat, que provoca les marques de foc o la formació de tricolors. Això és degut a l’ombrejat roig encès que en aquests cans s’observa al morro, sobre els ulls, i a les cames. Segons l’exemplar pot ésser més o manco estes. Ja que una de les senyes més característiques d’aquesta coloració són les dues taques de color que queden damunt els ulls a manera de celles, a vegades els cans amb marques de foc són anomenats quatre ulls.
La
sèrie que determina la seva presència o absència, és designada per “A”.
Els gens d’aquesta sèrie són A,
dominant i que significa l’absència de marques de color foc. El recessiu at,
indica la seva presencia.
Com
veim, aquesta sèrie és totalment independent de les anteriorment anomenades,
per això es poden trobar exemplars amb marques foc, dels quals el color de
base pot ser negre, marró, taronja o llimona. En aquests darrers colors és
més difícil saber si les tenen o no, ja que el foc es confon amb el color de
base.